L’Oriol Rovira és el nou president de la Fundació Escolta Josep Carol. Vinculat a l’associacionisme educatiu des de ben petit, ha estat membre de la Junta Permanent d’Escoltes Catalans i tècnic i gerent del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), d’entre altres. Repassem amb ell la seva trajectòria associativa, coneixem el seu punt de vista sobre l’escoltisme i els reptes que es planteja la Fundació de cara als propers anys.
Oriol, explica’ns una mica qui ets i quins són els teus interessos.
Potser els tres aspectes que em defineixen més són, primer, una gran curiositat i la necessitat buscar una explicació de les coses, no em puc quedar sense respondre una pregunta, potser és una fixació induïda pel pensament científic del meu pare. Segon, llegeixo molt i molt divers, des dels clàssics fins a ciència-ficció. Per últim, sempre m’ha interessant el que passava a la societat, en l’actualitat i en el passat.
Recordo escoltar la meva àvia explicar-me com vivien les persones durant les civilitzacions de l’antiguitat o durant els primers anys de la postguerra. Potser per això vaig acabar estudiant història, no ho sé…Una carrera que a priori molta gent considera poc útil.
“Seràs professor”- em responien- quan jo explicava quina carrera m’interessava. Ara la tornaria a fer. Valorar els estudis per les sortides professionals és una visió pobre del que ha de ser la formació d’una persona. A mi em va permetre pensar i analitzar la societat com un procés, a entendre quines solucions ha ideat la humanitat per resoldre els seus problemes i pensar metodològicament: Uns aprenentatges que he pogut aplicar a la vida personal i a la professional.
“L’organització col·lectiva és una de les respostes més potents a les necessitats socials”
Com et vas endinsar al món de l’escoltisme?
Tenia dotze anys quan la fornera de prop de casa, al barri de les Corts, ens va parlar de l’agrupament escolta. Els meus pares, que també havien format part de l’associacionisme educatiu, no s’ho van pensar dues vegades a insistir que anés a provar-ho. Vist des de lluny, és impactant com petites decisions acaben tenint una transcendència vital tan important.
L’escoltisme – si vols en parlem després – em va obrir la porta a la implicació política i a la voluntat de canviar les coses que considerava injustes. Vaig entendre que era important que tot el que facis, també laboralment, vagi encarat a la dita escolta per excel·lència “deixar el món millor que l’has trobat”. Per aquest motiu he decidit treballar en projectes on el canvi social i el bé comú en siguin la finalitat.
Amb aquesta premissa vaig començar a treballar, primer com a tècnic i després com a gerent, al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, que per mi és una eina fantàstica que té l’associacionisme juvenil: un punt de trobada d’ideologies i “tradicions associatives” diverses que s’uneixen per defensar els drets de les persones joves. Em va servir per confirmar que l’organització col·lectiva és una de les respostes més potents a les necessitats socials.
Com has viscut l’organització col·lectiva i l’associacionisme?
A l’associacionisme li he destinat moltes hores de la meva vida: temps dedicat a debats, definir estratègies, muntar activitats, xerrades, actes… Durant l’etapa d’educador al cau, vaig descobrir que l’associacionisme té un potencial transformador per si sol; t’obliga a definir causes col·lectives a comprometre’t i sobretot t’arrela a la creença més forta: el món és canviable.
Aquesta descoberta va catapultar la meva implicació cap a l’associacionisme juvenil del barri i la ciutat. Recordo que amb dinou anys, amb totes les inseguretats del moment, estava al secretariat de la Plataforma Infantil i Juvenil de les Corts reivindicant un espai jove pel districte, explicant i visibilitzant els projectes de les entitats, demanant més suport institucional i treballant amb el moviment veïnal per construir un model de barri que tingués en compte les persones.
“L’educació a partir d’una vivència de llibertat personal i col·lectiva per a la consecució d’una societat empoderada, alliberada i sense discriminacions”
Les persones que passem per l’associacionisme educatiu i en concret l’escoltisme en sortim amb unes experiències que costen molt de repetir a altres espais i que van lligades a la seva finalitat: l’educació a partir d’una vivència de llibertat personal i col·lectiva per a la consecució d’una societat empoderada, alliberada i sense discriminacions. Aquestes experiències, com podrien ser resoldre situacions complicades, el treball en equip, la comprensió d’idees diferents o els vincles personals que es desenvolupen, són els elements més significatius que t’emportes en forma d’aprenentatge per la resta de la teva vida.
I, concretament, amb Escoltes Catalans?
Crec que el vincle amb Escoltes Catalans, i per tant amb l’escoltisme, ha estat un dels més intensos de la meva vida en molts sentits. Els principals records de l’adolescència els tinc al cau, de campaments al Pirineu, de ruta resseguint els camins d’exili que feien servir els partidaris de la república, orientant el mapa durant un raid… Vaig començar a raiers amb dotze anys, i els amics que han perdurat són fruit de tots aquests anys que he passat a l’escoltisme. Al cau, encara que només fos dissabte a la tarda, parlàvem de coses diferents que amb els meus amics de l’institut i d’una manera sana.
Poc m’imaginava que aniria assumint responsabilitats fins a passar-me quatre anys a la Junta Permanent d’Escoltes Catalans, tres com a cap de Relacions Exteriors i un com a cap econòmic. Van ser uns anys intensos ja que va coincidir el final del procés de fusió de l’escoltisme català, que no va reeixir però va aproximar els projectes, i l’inici dels anys més intensos del procés d’autodeterminació de Catalunya.
Escoltes Catalans va saber trobar el seu paper i vam participar de tots els debats constituents de joventut i educació. Vam condemnar i viure amb preocupació la repressió que es van veure sotmesos els activistes independentistes. S’estaven vulnerant els drets polítics de moltes persones, una situació impensable pel segle XXI.
“L’escoltisme i la Fundació tenen un paper clau en refer els llaços socials comunitaris locals”
Si aquests anys van ser difícils, en el meu últim any a la junta vam fer front a la pandèmia de la covid-19. Va afectar per complet a la nostra activitat. Des de l’escoltisme no vam poder quedar-nos de braços plegats i vam denunciar el menysteniment, paternalisme i adultocentrisme que van patir infants i joves (recordem que mentre els bars estaven oberts i es podia anar a passejar els gossos, els parcs infantils i les escoles eren tancades).
Per molt que ja ens queda lluny, encara ens estem recuperant de la crisi social que va provocar i que, per desgràcia, perdura. L’escoltisme i la Fundació tenen un paper clau en refer els llaços socials comunitaris locals, ser un espai segur i fàcil on infants i joves puguin explicar les seves emocions.
La Fundació: “L’eina que permet apropar el poder transformador de l’escoltisme a altres espais”
Què és per tu la Fundació Escolta Josep Carol?
La FEJC és l’eina que permet apropar el poder transformador de l’escoltisme a altres espais on Escoltes Catalans no pot actuar. L’escoltisme és una metodologia educativa que té en compte tots els aspectes de la persona: físics, psíquics, intel·lectuals, socials… És també una manera d’entendre les relacions humanes i com aquestes es vinculen a la comunitat local i global.
La Fundació obre la porta i amplia l’aspiració de deixar un món millor d’Escoltes Catalans a nous entorns on hi ha necessitats diferents i la feina voluntària seria insuficient. La Fundació és un espai de reflexió, de formació a través de l’Escola Forca i d’acció educativa amb diferents projectes comunitaris i de lleure amb la perspectiva de l’escoltisme i els seus valors.
Què et porta a adoptar el càrrec de presidència?
Fer el seguiment de la Fundació va ser un dels encàrrecs durant el meu últim any com a cap econòmic de l’associació. No m’esperava que la junta em demanés explícitament que ocupés la responsabilitat d’encapçalar políticament la Fundació. De fet, encara estava fent el dol d’haver tancat la meva etapa a l’escoltisme amb multitud de coses pendents. Havia estat un comiat sentit, encabit dins de les restriccions per la covid-19.
Vaig decidir acceptar. Creia que podia aportar tot el meu bagatge polític de l’escoltisme que havia adquirit mentre dissenyàvem els plans de treball, analitzàvem la societat per buscar quin impacte volia aconseguir l’associació o discutíem els reptes educatius del país. Aquests són els aspectes que m’empenyen a acceptar a continuar l’escoltisme des d’una altra vessant.
Quins reptes se’t plantegen des de la presidència pels propers anys?
Els reptes de l’educació són immensos i cada dia n’apareixen de nous. Les necessitats i les aspiracions socials avancen molt de pressa. Per això, des de la Fundació no podem quedar-nos fent les coses com les hem fet sempre. Tenim la sort que la Fundació està unida orgànicament a Escoltes catalans amb més de 4.000 membres per tot Catalunya. Això ens connecta amb la realitat i amb els discursos actuals.
La nostra feina és saber cosir aquests elements i transformar-los en pensament i acció. La fundació ha de definir quin paper aspira dins del lleure educatiu en l’escenari actual i com dona resposta als reptes de la infància i la joventut. Treballem per la gestió i erradicació de les violències sexuals infantils, generar llaços comunitaris davant l’individualisme galopant, pensar alternatives als discursos de l’odi, engegar una transició feminista de l’entitat, fer recerca i reflexionar sobre l’acció educativa de l’escoltisme, potenciar l’escola de formació i aportar la nostra experiència a l’educació formal.
